Skip to main content

Nova col·laboració amb l'editorial entrecomes

En la mitologia grega, les aigües del riu Leteu (del grec Lethe, oblit) en ser begudes per les ànimes virtuoses provocaven un oblit absolut que els feia arribar al més enllà, a l’altre costat de la llacuna Estígia conduits pel barquer Caront, al Paradís, havent oblidat penes i sofriments.  

Quan William Thomas Green Morton va batejar la primera anestèsia feta amb èter l’any 1846 es va inspirar en aquest mite i a aquella primera apòzema la va anomenar: letheon. Ha passat molt de temps, l’anestèsia ha evolucionat extraordinàriament fins als nostres dies i en aquestes pàgines la protagonista ens acosta a les vicissituds d’una professió, la dels lethèons.

El Riu de l’oblit. Quan era una dona lethèon és la narració d’una vida, la de la doctora Glòria Puig Abenza, dedicada i compromesa a l’anestesiologia. És el tercer llibre de l’editorial entrecomes, el segon dins de la col·lecció alzòrens. I és, també, la meva tercera col·laboració amb l’editorial pel què fa al disseny i a la maquetació.

És recomanable —també per aquells que no sentin una curiositat excessiva pels detalls de la pràctica mèdica— per com l’autora narra la seva experiència singular, de gairebé quaranta anys de professió procurant el benestar dels malalts, les relacions laborals entre especialistes i les seves vivències treballant intensament a la clínica privada i a la pública de Barcelona; amb un text ben elaborat que fa la lectura plaent —malgrat la duresa d’algun dels relats—, interessant i emotiva.

Per deformació professional trio per acabar un petit fragment del llibre que ens transporta a una escena molt visual i bella plàsticament. L'autora a més del rigor científic, pot presumir també de sensibilitat artística:

“Recordo que, en una excursió campestre, al Pantanal, tocant al Brasil, seguíem un camí de terra i vam arribar a un punt on, de sobte, el cotxe es va omplir de papallones d’un blau brillant. Entraven per les finestres i volaiaven d’una banda a l’altra. Vam aturar el cotxe i vam anar caminant un bon tros, envoltats de papallones. N’hi havia un munt, era increïble! A la mà estesa, se me n’hi va posar una, plegant les ales com si fos una delicada ballarina que reposava. [...] M’alegraven. Eren com alguns dels esclats de vida, fulgurants, que he viscut treballant. Esclats fugissers. Potser he papallonejat per sobre de moltes qüestions.”